dilluns, 15 d’agost del 2011

Índia ... un somni fet realitat: Un mes després...

Índia ... un somni fet realitat: Un mes després...: "El temps passa volant, ara ja fa un mes que estic aquí i la veritat és que tinc una sensació rara però maca a l’hora. Sembla que porti mol..."

dimarts, 7 de juny del 2011

Sensació de paro

M’ha influenciat un llibre. Amb crec cada paraula del conte. I puc dir, que feia molt temps i potser anys que no recordava que era això. La lectura a sigut lenta, però agradable de poder para la ment. De poder estar sola quan estàs rodejada de gent, on no t’importen les histories de safareig del costat, Poder concentrant-me tant que no saps ni on estàs. Però com tot llibre té un final i d’aquest amb queda poc per saber-lo. I en ell també sem’ acaba una etapa. On me’n duc bastantes persones de record, on cada una d’ elles té una part preciosa, que no es difícil trobar-la. M’enduc la experiència: Professional, social i humana, que cada un i una m’ha ensenyat. Però ara sento que amb crida un país, una cultura, una llengua, uns amics i amigues, unes nebodes, casa meu,...

i no ser quan tornaré a volar per buscar un altre cel.


per la loira, la laia, la júlia, la samira, el gerar, l'anna, el carles, el peio, la anaitze,la ruth, la deiene, la laura, la leire, el pablo, el valen, la rebeka, l'isai, els pastors, la irene, la nora, l'asier, la sónia, la carla, l'albert, la devora, la blanca, l'ale, la sandra, l'ibai, l'adur, l'aitor, el jack, el lorenzo, l'steve, l'eider, l'andrea, la gara, l'urko, pelayo, lujan...

dilluns, 11 d’abril del 2011

No son les formes = indignada


Era una nit tranqui-la, amb temps d’estiu, entre canyes en el mateix carrer i bars de sempre. Havia de ser una nit normal. Quan de sobta, amb vaig topar amb ells/es. Cridaven l’atenció. Feien l’espectacle de sempre: gent de color contra la paret. L’agressivitat d’aquell monstre donava cops forts entre les cames d’aquell noi. No podia deixar de mirar-ho. Pensant com amb plena setmana del IX Festival de cine dels Drets Humans s’estaven vulnerant drets i l’únic que veien els meus ulls era maltracta policial. Un noi que venia caminant el meu costat, intentant lligar amb mi, no se que cony va dir... i van sortir els secretes de sota les pedres, m’entres el tiraven sense cap mena de mirament el terra. El casco que portava a la ma va volar mentre es trancava la visera. Segons mes tard ja tenia les esposes posades.

Els meus ulls des de la distancia no podien ni parpellejar. I De sobta de la meva boca va sortir: “NO SON LAS FORMAS”. I sense adonar-me’n tenia un monstre drogat a sobre meu que m’emportava, empitrant-me agressivament sobre un capo. Com si no en tinguessin prou en mi van anar per les dues princeses que m’acompanyaven. Elles no havien obert la boca. Entreguem la documentació. Aïllada de les meves companyes amb un home el meu davant que no amb deixava fer ni moure un sol pel. Nomes podia veure una de les princeses que recargolava el seu cos amb senyal de por, plorant sola i jo no podia acostar-me per abraçar-la, per calmar-la... La ràbia i impotència corria per tot el meu cos. Jo era responsable d’aquells plors i d’aquell mal trago.

Buscava a la segona princesa, durant segons no la veia, el meu cor s’accelerava, la tenia just el costat amb dues dones el seu davant. La veia forta, mantenen el cap ben enlaire, però la seva expressió ho deia tot.

Buscàvem, demanàvem una explicació i la seva resposta era: atentado a l’ autoritat. No era just i no és just. Però no podíem dir res, ells tenien la paella pel mànec i si intentàvem agafar-la nosaltres ens cremaríem. Axis que van guanyar les nostres dades, van aconseguir els nostres plor i ens van fer passar un mala estona , que quedarà gravat a la nostre memòria com un acte d’impotència. Potser la frase de “no son formes” es converteix amb una causa i un judici. On l’únic que puc dir es indignació.

Dedicat a elles

dimarts, 15 de març del 2011

El sistema educativo es anacrónico

Un amigo me ha invitado a ver el documental de redes: El sistema educativo es anacrónico (13/3/11). Después de verlo y revivir el mal estar que tengo cuando pienso en el sistema educativo. Me he puesto a leer alternativas que me satisfacen o me llenan de esperanza, de que hay otras formas de educar o ser educad@s, de que hay otros modelos aunque sean minoritarios.

He entrado a la página de Paidea: escuela libertaria. Cuando se me cansaban los ojos de llevar las 11 dioptrías autóctonas en mi ser, pasaba a lo visual y me sorprendida una fotografía. La imagen mostraba chavales sentados en redonda, los cuales más de la mayoría tenían la mano levantada para responder a una pregunta. Me venía a la mente ¿cuántas veces yo había levantado la mano durante mi estancia escolar? No lo recuerdo, porque nunca la levante. No la levante por miedo el fracaso, no la levante por miedo a que los otr@s se rieran de mí, no la levante porque nadie me hizo creer en mí.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Bajo del barco


Agotada de ir a contra corriente con una marea negativa, me rindo. Bajo del barco, para descansar, tomar el sol y coger aire de nuevo. Ahora mismo estoy sin fuerzas para pelear como educadora y no pienso convertirme en una marioneta. Me han agotado y me han hundido en lo más profundo, me han dejado sin ganas de coger aire para seguir nadando. Creo que es bueno saber abandonar antes de que llegue el naufragio y muchos profesionales tendrían que hacer lo antes de dañar a otr@.

Descansar, tomar el sol y coger aire no es tan fácil como parece, cuesta cuando ves que tu vida era parte de ese barco con el que navegabas y aprendías cada día. Cuesta ser consciente de que ahora no cuentan otras vidas aparte de la tuya. Cuesta dedicarte el tiempo a ti y no a los otr@s. Cuesta preocuparte por ti y no de los otr@s.

Así que solo espero que pase esa tempesta. Llenarme con cada una de las gotas de lluvia: de fuerza, energía, empatía, altruismo, vocación, entusiasmo y de un poco de utopía. Para que pronto este en otro barco, cayuco o lo que sea.

dimarts, 22 de febrer del 2011

somrriures de distància


Quan parlo amb tu, noto una màgia especial que sempre amb fa somriure. És bonic, també saborejar els somriures. La distancia, et fa valorar coses que potser no les valoraria si estinguessis davant meu:

"...Pondet-nos besa fins quedar-nos sense saliva, tocant-nos tot descobrint els nostres punts febles, despertar-nos sabent el que més li agrada a l’altre, ampapar-nos de paraules dolces, tot enredant els nostres cossos fins que ens acaronin els rajos de sol..."

Per ara tinc, les boniques paraules que amb regales i els somriures que amb deixes.

dissabte, 19 de febrer del 2011

sense aigua

Hi ha moments que ets com pou vuit d’aigua, sec, abandonat, inútil, depreciat,... On t’han abandonat i t’has abandonat. I la única manera de recuperar-te, es tornar-lo omplir d’aigua. Al principi serà aigua marron, del fang del fons. Però la lluita esta en tornar-la transparent.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Les marxes

Necessites ficar fre a les emocions i sentiments. Necessites baixar de quinta a a primera. D’un día per l’altre. Necessites plantejar-te tantes coses, tantes preguntes o tantes pors.

I et mires davant d’un mirall trencat i et planteges qui ets i que vols. Et mires per seguir-te trobant, per esta convençuda del que no vols.

I vas passant de primera a quinta i un altre cop de primera a cinquena i no ten dons conte que també hi han altres maneres...