Era una nit tranqui-la, amb temps d’estiu, entre canyes en el mateix carrer i bars de sempre. Havia de ser una nit normal. Quan de sobta, amb vaig topar amb ells/es. Cridaven l’atenció. Feien l’espectacle de sempre: gent de color contra la paret. L’agressivitat d’aquell monstre donava cops forts entre les cames d’aquell noi. No podia deixar de mirar-ho. Pensant com amb plena setmana del IX Festival de cine dels Drets Humans s’estaven vulnerant drets i l’únic que veien els meus ulls era maltracta policial. Un noi que venia caminant el meu costat, intentant lligar amb mi, no se que cony va dir... i van sortir els secretes de sota les pedres, m’entres el tiraven sense cap mena de mirament el terra. El casco que portava a la ma va volar mentre es trancava la visera. Segons mes tard ja tenia les esposes posades.
Els meus ulls des de la distancia no podien ni parpellejar. I De sobta de la meva boca va sortir: “NO SON LAS FORMAS”. I sense adonar-me’n tenia un monstre drogat a sobre meu que m’emportava, empitrant-me agressivament sobre un capo. Com si no en tinguessin prou en mi van anar per les dues princeses que m’acompanyaven. Elles no havien obert la boca. Entreguem la documentació. Aïllada de les meves companyes amb un home el meu davant que no amb deixava fer ni moure un sol pel. Nomes podia veure una de les princeses que recargolava el seu cos amb senyal de por, plorant sola i jo no podia acostar-me per abraçar-la, per calmar-la... La ràbia i impotència corria per tot el meu cos. Jo era responsable d’aquells plors i d’aquell mal trago.
Buscava a la segona princesa, durant segons no la veia, el meu cor s’accelerava, la tenia just el costat amb dues dones el seu davant. La veia forta, mantenen el cap ben enlaire, però la seva expressió ho deia tot.
Buscàvem, demanàvem una explicació i la seva resposta era: atentado a l’ autoritat. No era just i no és just. Però no podíem dir res, ells tenien la paella pel mànec i si intentàvem agafar-la nosaltres ens cremaríem. Axis que van guanyar les nostres dades, van aconseguir els nostres plor i ens van fer passar un mala estona , que quedarà gravat a la nostre memòria com un acte d’impotència. Potser la frase de “no son formes” es converteix amb una causa i un judici. On l’únic que puc dir es indignació.
Dedicat a elles
