Amb qüestionen que no parlo de mi. Amb paro a pensar si jo realment amb dedico una mica de temps en mi. O simplement escapo de tot allò que amb pot fer sentir. Escric de tal manera que només jo puc saber realment que dic. Desprès d’un porro no costa tant escriure.
Qui no ho ha provat? Som bastants, alguns més que altres,… Hi han els enganxats; que per un porro maten o faran les “mil i una” per aconseguir o fumar un porro. Desprès estan els mes hippies que creuen que els porros només estan per els moments especials. Hi ha la part del mig, que son els que fumen regularment però moderats. Sense deixar de banda els que fumen per no dedicar-se ni un moment en si mateixos, en les coses que li fan pensar i suposo que aquesta sóc jo m’entres menjo galetes d’arròs amb xocolata, dels afectes del porret.
I segueixo tancada en mi mateixa com un escon vell ple de pols. El qual costa d’obrir perquè esta rovellat. I no vull esta rovellada. Però per treure el rovell, as de rasca fins que faci mal. Llimar-lo per poder anar pintant a poc a poc i no es torni a rovella. A vegades la mandra de treballar perquè la tapa del escon es pugui obrir set fa difícil i el deixes abandonat fins el dia que ja no saps com obrir-lo. I segueixo pensant que potser la força física d’ algú, o una palanca pugui obrir l’escon. Axis no las de treballa, ni cuidar, ni dedicar ni un sol moment.
I faig la última calada del porro, apagant-lo en el cendrer ple de cigarrets, per no restaura els anys que he descuidat a l’escon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada